Al principi de l’assignatura estava intrigada en quin camí seguiríem d’aquest gran món dels mitjans de comunicació. Ha estat bàsicament el de la televisió. He de dir que ho he trobat molt interessant, el fet de parlar d’un element que es troba totalment dins les nostres vides penso que és molt útil. La televisió és un aparell que tenim molt proper, el mirem gairebé perquè sí, sense pensar quan tenim els ulls clavats a la pantalla. Igual que explica Pere Calders en el conte Invasió Subtil (entrades de Ficció II i III), els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, no sols en ha envaït subtilment, sinó que té un lloc preferent a les nostres vides, fins i totpodem comprar el moble del menjador en funció de la televisió que volem. I és en aquests aparells quotidians, d’aparença inofensiva, davant dels quals hauríem d’adoptar una actitud crítica.
Amb aquesta assignatura he agafat aquesta mirada més crítica davant la televisió i els mitjans de comunicació en general. He deixat la postura de mirar la televisió de manera passiva, sense pensar. M’ha ajudat també a donar explicacions a fets que em rondaven pel cap, per exemple el perquè dels Realities. Inclús he reflexionat sobre temes que n’hi m’havia plantejat anteriorment, per exemple la potencialitat educativa de la publicitat.
Rellegint les entrades del bloc realitzat veig que m’he anat fent una mica més experta sobre els mitjans de comunicació. També veig que entrada rere entrada, ara tinc un munt d’enllaços d’articles d’opinió, de propostes didàctiques... Gràcies a aquesta assignatura i en especial a la confecció del bloc, he descobert molt material sobre aquest tema.
En conclusió, he pres consciència, encara més, que és de vital importància una educació davant la televisió i dels mitjans de comunicació, i adoptar una mirada crítica per tal d’agafar el propi “mando” de què es mira i què no, de distingir allò real del muntatge, i de no deixar-se influenciar per no acabar sent una ovelleta que simplement segueix al ramat sense criteri.
L’anunci que destaco és el segon anunci de la sèrie de televisors Bravia de Sony, de l’any 2006.
El primer anunci de la sèrie (el de les boletes de colors botant pels carrers) es va fer famós per la seva espectacularitat, originalitat i posada en escena. Sorprenia que per anunciar un simple televisor (potser no tan simple) s’utilitzessin tants mitjans i tant esforç.
El segon anunci, el que destaco, és igual o més espectacular que el primer, ja que en comptes d’utilitzar pilotes saltaries, fan explosions de pintura de colors, gairebé com si fossin focs artificials, sobre una barriada amb els seus jardins.
Per qui estigui interessat en les dades, l’anunci es diu “Paint”, el rodatge es va realitzar a Glasgow, va durar 10 dies i van intervenir 250 persones. Es van utilitzar 70.000 litres de pintura (només 20 persones es van encarregar d’aquesta feina) i focs artigicials per aconseguir aquest espectacular anunci. La neteja va durar 5 dies i va ser realitzar per 60 persones. Es va utilitzar un tipus de pintura no tòxica que es netejava fàcilment amb aigua (inclús era comestible). La música pertany a l’obertura de l’òpera La Gazza Ladra de Rossini. La direcció va ser a càrrec de va ser dirigit per Jonathan Glazer. Aquí teniu un vídeo del rodatge:
La sèrie d’anuncis d’aquests televisors ha continuat. El 2007 en van fer un on apareixien conills de plastilina, i el 2008 un altre on van recobrir una piràmide amb fil.
Impacte
El què m’impressiona d’aquest anunci és lo espectacular que és, el gran muntatge que ha suposat. A més, trobo que la música està molt ben escollida, li dóna força. Tots els anuncis d’aquesta sèrie són espectaculars, i tots venen perfectament el producte (els colors de la tele), però m’agrada especialment el segon per la coordinació que han realitzat amb les explosions de pintura i la música.
Buscant l’anunci de Sony m’he topat amb aquest anunci que trobo que val la pena que mireu. No us desvetllo què anuncia. Només comentaré que, tot i la brevetat, l’anunci aconsegueix crear una història, una intriga de saber què passa, de saber si tota la gent que apareix va a la guerra... L’inici de l’anunci m’ha fet adoptar una postura seriosa i una mica tràgica. El desenllaç, desenfadat, m’ha sorprès molt i m’ha arrencat un somriure.
A partir d’aquests anuncis es poden treure conclusions de quin tipus de publicitat impacta:
- Escenes espectaculars, grans muntatges
- Històries que creen intriga i tenen un desenllaç sorprenent
A més, afegiria que també commouen els anuncis:
- emotius: anuncis que descriuen sentiments i ens fan posar al lloc dels personatges. Per exemple aquest de Colacao i R. Nadal, que parla dels sentiments d’una mare cap al seu fill.
Però penso que els millors anuncis per reflexionar, per crear esperit crític i per educar en valors són els anuncis poc ètics, els que transmeten els valors contraris als que volem. A partir del què no es vol, es pot demanar als alumnes que construeixin anuncis amb valors més positius que es vulguin transmetre. Trobo que és més fàcil construir un anunci ètic, havent reflexionat prèviament sobre el què no és ètic.
Per Agüera i Soler[1] és molt important l’educació en publicitat: “En una societat en què la publicitat ens envolta constantment i de manera cada cop més acceptada, alhora que subreptícia, l’aprenentatge de la lectura del missatge publicitari esdevé fonamental.”
Quilo Martínez[2]exposa que “des del punt de vista de l’educador, la publicitat adquireix una importància vital, ja que pel gran impacte que té en la ment juvenil s’ha transformat en un element que en molts casos dificulta la feina de formar i educar avui en valors.”
Reclama “una indispensable adequada educació en aquest camp, que ajudi a una presa de consciència de la realitat del fenomen i permeti enfrontar-s’hi amb una actitud més crítica. Una educació que no només es quedi en l’anàlisi del contingut global dels missatges que rep el públic, sinó que permeti conèixer també l’altra cara de la moneda: els esquemes de funcionament de la realitat publicitària tal com són, amb les tècniques i els mètodes propis. Un coneixement bàsic, no diem professional, sobre les tècniques publicitàries pot permetre als joves fer front amb més èxit a tota possible manipulació.”
També parla del control de la publicitat i explica que “el codi d’autodisciplina de la Confederació General de la Publicitat imposa que la publicitat sigui honrada, veraç i correcta, que es pugui reconèixer com a tal, que no s’assenti en la superstició, en la credulitat, en la por, en la violència, i en la vulgaritat; que no ofengui les conviccions morals i que no contingui elements que pugin considerar-se perjudicials per als nens. ”
Es compleixen aquestes normes, o diguem-ne intencions, en la publicitat que veiem cada dia a la televisió, a la premsa o a les tanques publicitàries de les carreteres i ciutats? Pot ser que en alguns casos sí, però la veritat és que una gran quantitat de missatges publicitaris fan molt poc cas d’aquest anomenat codi d’autodisciplina. Com per exemple el següent:
Què tenen a veure els vols de Ryanair amb els ossos polars? Un vol europeu produeix per passatger, com a mitjana, uns 400 kg de gasos CO2 (responsables de “l’efecte hivernacle”). Perquè ens fem una idea del què això significa, PlaneStupidescull un animal de pes equivalent, l’ós polar, i el deixa caure des dels aires. Bàrbar. Però sembla que, a aquestes altures, la letra sólo con sangre entra.
El reportatge “Criatures consumidores” de 60 minuts (2009) planteja qüestions urgents sobre l'ètica de l’ús de tècniques de la psicologia, l'antropologia i la neurociència del marketing infantil, i el seu impacte en la salut i el benestar dels infants.
En aquest article del bloc ¿Niños frente a la tele o la tele frente a los niños? es parla concretament de la publicitat dirigida alls nens i nenes.
En aquest article (2000) del diari El Mundo parla sobre uns anuncis de joguines que es van retirar per falta d’ètica: excés de violència, animació figurada…
Lapublicitat, com a pràctica comunicativa que és, segons Revilla Basurto[1] “és una forma específica d’acció social que intervé en elsprocessos de producció i reproducció social.”
.
El sociòleg Josep Vicent Marquès [2] es pregunta si ens trobem en una societat de consum, però l’acaba classificant de societat de producció i no de consum. Ho justifica dient que “no és la producció la que s’ajusta a les necessitats dels consumidors, sinó el consumidor el que s’ajusta, mitjançant la publicitat, a allò que s’ha produït de manera prèvia”. Afegeix que “la sobirania del consumidor és un mite. És el dret a decidir segons l’accessori no segons el fonamental, el dret a trair una forma de ser manipulat però no a optar entre ser lliure o manipulat.”
Explica que “la societat en què avui vivim és el producte de l’evolució del capitalisme.En la primera fase del capitalisme la revolució industrial permeté per primera vegada la producció de grans quantitats dels objectes estrictament indispensables per a la supervivència”. Però què ocorre quan les necessitats ja estant cobertes? El què ha succeït és que s’ha continuat produint, sense haver-se mai qüestionar aquest fet, i s’han anat diferenciant els models d’objectes. “D’aquí que la producció presenti una gran aparença de diversitat però sempre dins del mateix esquema (...), productes congruents amb la forma de vida que imposa el capitalisme”.
“Aquests productes seran reforçats per la publicitat per tal d’assegurar que en el mínim de temps possible allò que els capitalistes han decidit produir siga a posteriori desitjat pels consumidors (...). La publicitat, vista pels crítics, crea falses necessitats (...). La societat dita de consum no ha inventat necessitats ni les ha satisfet. S’ha limitat a distorsionar-les, desestructurar-les i associar-les a una sopa de sobre, a un cotxe esportiu o a uns calçotets.”
Baudrillard[3] parla sobre la diversificació aparent dels objectes que he anomenat anteriorment, concretament parla de l’estratègia de la publicitat de personalització, autoseducció i diferenciació marginal. Explica que “només cal analitzar l’estructura narrativa de la presentació publicitària de qualsevol producte per apreciar com la referència a l’objecte en sí mateix passa a un segon pla, en front a l’accent que es posa a les seves virtuts estètiques i als seus trets originals i personalitzadors, que es constitueixen de mode inexorable en una de les vies d’accés a la nova ciutadania; al paradís del consens. Cada objecte de consum –i de desig- ens transformarà en un ser únic que es separa dràsticament de la munió solitària.” Afegeix que “d’aquesta manera s’institueix progressivament una nova modalitat d’integració social (...), que no és dirigida per un centre de dominació clarament perceptible, sinó governada per una lògica impersonal que escapa moltes vegades al control dels propis actor (...)”.
Focault també parla d’aquesta descentralització del poder, si en voleu saber més aneu a l’article Moda i publicitat de Gustavo de Armas, al subapartat de La publicitat, nou escenari.
Passaré a comentar un parell de vídeos proposats:
Vídeo deFernando Herrero (Tiempo-BBDO) Mirem molta publicitat, segona un estudi de l’agència de mitjansInitiative (2006), els espanyols ens “empassem” diàriament 92 anuncis publicitaris. Per tant, els publicitaris s’esforcen per fer els anunci atraients pels consumidors. La tasca dels publicitaris és fer anuncis, d’això depèn del seu negoci. Però, qui es cuida de qüestionar el fet de veure, en el major dels casos passiva- o involuntàriament, tanta quantitat de publicitat?
Vídeo deEnrique Astuy (Delvico Red Cell) Enrique Astuy parla de la diferència marginal anomenada anteriormente. Diu que la publicitat ho és TOT, no hi ha diferència rellevant entre els productes, li dona el nom la marca, i la imatge que es construeix del producte a través de la publicitat. Els anuncis sedueixen doncs als consumidors a voler la identitat que el producte “desprèn”.
Referent a la mala reputació de la publictat, Xtec té un espai dedicat on es pregunta si “Podem fer alguna cosa davant la publicitat”. Explica que “la publicitat mai ha tingut molt bona reputació, les teories de la publicitat subliminal tampoc li han ajudat a llevar-li l'estigma de manipuladora.”
[1]Revilla Basurto: “Comunicación y Reproducción Social: la Estrategia Conservadora”, Razón y Palabra. (1977) [2]Josep Vicent Marquès (sociòleg). No és Natural. Capítol: La societat de producción contra el consumidor. Ed. Tres i Quatre. València. (1990) [3]Jean Baudrillard. El énfasis és nuestro
(…) Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Aquest relat tracta del següent: a l'Hostal Punta Marina de Tossa hi ha el protagonista de la història (el propi narrador). Aquest, es passa l'estona intentant convence's que un home totalment català és un japonès simplement perquè té la fòbia que els immigrants els envairan. Acaba amb la conclusió que si tots envaeixen com aquell "japonès" del restaurant serà difícil evitar-ho.
Els valors que es podrien treballar sobre aquesta història són evitar prejudicis, ja siguin bons o dolents, que poden existir envers als immigrants d’una ètnica determinada: per exemple, japonesos formals, educats, estudiosos... També es podria incidir en el respecte cap a altres cultures diferents a la pròpia. Per últim, es podria intentar evitar el pensament de que els immigrants envaeixen a la zona a on es desplacen, i fer comprendre que és possible una convivència amb més d’una cultura. Tots aquests valors el narrador de la història, a primera vista, no els comparteix, són contraris als seus, però el fet que la història desprengui certa ironia fa sobreentendre que en el fons transmet aquests valors.
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals. A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. (…)
He escollit un conte de Pere Calders, per la brevetat que aquest gènere narratiu comporta, el qual demana un inici i final curt i concís.
El conte comença presentant-nos un japonès, però un japonès que desconcerta al narrador. I perquè el desconcerta? Aquest interrogant serà un recurs que animarà al lector a continuar llegint per saber més sobre aquest japonès peculiar. La història continua explicant més aspectes confosos, com que el japonès no té els ulls oblics. Aquests elements van creant intriga i van “enganxant” al lector.
Si hagués de representar amb imatges l’inici d’aquesta història, faria plans sencers del personatge que narra la història, de manera que l’especatador el pogués veure clarament. També faria primers plans de la seva cara desconcertada, per tal que aquest sentiment arribés al públic. Del personatge suposadament japonès no en faria plans sencers,per conservar l’interrogant de si és japonès o no fins al final, sinó que l’enfocaria poc, d’esquena i de cara però de manera parcial: les mans, la boca, els seus ulls no oblics...
-Funcions: Ja en els temps de la Grècia clàssica Aristòtil ens parlava de la funció catàrtica de les tragèdies: “els espectadors mitjançant la contemplació de la tragèdia i mitjançant la seva participació anímica en la mateixa, sotmeten el seu esperit a profundes commocions que serveixen per purgar-lo”(Per saber més de la catarsis ves aquí).
Jean-Marie Schaeffer[1] també ens parla de la funció de la ficció. Aborda la qüestió definint la ficció com a “fingiment lúdic compartit”. Afirma que “la funció del fingiment lúdic és crear un univers imaginari i empènyer al receptor a submergir-se en aquest univers, no induir-lo a creure que aquest és un univers imaginari és un univers real”. Per tant, ens parla clarament d’una funció lúdica, la de crear univers imaginaris; i també catàrtica, la de submergir-se en aquests universos ficticis.
En els vídeos que hem vist a classe de la pel·lícula Smoke s’hi narra la mateixa història, però en dos formats diferents. Penso que el de la seqüència fílmica (el segon) hi pot haver més implicació emocional per part de l’espectador, ja que es veu pròpiament la història amb els sentiments dels personatges, i no només la narració d’aquesta història, més freda. Això comporta que un no ha de fer “l’esforç” d’imaginar-s’ho i d’aquesta manera pot ser més fàcil relacionar-hi les pròpies experiències viscudes. A més, el fet que el segon vídeo tingui música, el fa més emotiu.
-Temes: La narrativa de ficció treballa sobre els grans macrorelats de l'existència humana (vida i mort, amor i sexe, diners i poder). Un exemple d’història on hi apareixen aquests temes podria ser la tragèdia de Shakespeare Romeu i Julieta: és una història de dos joves enamorats que, a pesar de la oposició de les seves famílies rivals entre sí (diners), decideixen lluitar pel seu amor fins al punt de casar-se de forma clandestina; no obstant, la pressió d’aquesta rivalitat i una sèrie de fatalitats condueixen al suïcidi dels dos amants.
En la majoria de relats breus també apareixerà algun tema d’aquests, per tal de fer-los més atraients.
El valor educatiu de la ficció Des del punt de vista educatiu, la ficció pot ser un mitjà per apropar als infants a llocs, societats que no coneixen, a certs moments de la història, els pots ajudar també a comprendre diferents punts de vista, valors... tot això a través de les vivències dels protagonistes de la història.
En relació a la utilització d’aquests materials podem trobar varies pàgines dedicades a oferir materials i guies didàctiques. N’és un exemple el portal “Cine y Educación”: una de les seves propostes es treballar els valors de tolerància i solidaritat a través de la pel·lícula Bichos.
[1]Jean-Marie Schaffer (1952-…) (membre del Centre de Investgigacions sobre les Arts i el Llenguatge del Institut Superior de Ciències Socials de França): Perquè la Ficció? (1999)
Em dic Berta Iglesias, sóc estudiant de Pedagogia a la UB i el fi d'aquest bloc és reflexionar sobre temes de l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació.
